Retinopatia diabètica

,

Article de la Dra. Miriam Carbajal

Què és?

La retinopatia diabètica és una complicació de la diabetis i una de les causes principals de ceguesa.

Els nivells elevats de sucre en sang danyen els vasos sanguinis petits produint múltiples alteracions en la retina.

Quins tipus existeixen?

La retinopatia diabètica es divideix en la no proliferativa (estadis més incipients) i la proliferativa (estadis més avançats).

La retinopatia diabètica no proliferativa pot ser des de lleu a greu segons el grau d’afectació dels vasos sanguinis i la retina. En estadis incipients els vasos sanguinis es dilaten produint micro aneurismes que poden causar edema i hemorràgies a mesura que la malaltia progressa. En els casos més greus els vasos sanguinis es danyen i es tapen provocant isquèmia, és a dir la falta d’aportació sanguínia a la
retina.

La retinopatia proliferativa es produeix quan existeixen àrees d’isquèmia extenses en la retina i l’ull genera vasos sanguinis anòmals o neovassos. Els neovassos tenen tendència a trencar-se produint grans hemorràgies a l’interior de l’ull. A mesura que progressa la malaltia aquests neovassos creixen tirant de la retina provocant un despreniment de retina.

Quins símptomes produeix?

En els primers estadis de la malaltia, fins i tot en casos molt avançats, cap. Quan existeix edema en la zona central de la retina (màcula) apareixerà visió borrosa i deformitat de la imatge.

En la retinopatia proliferativa, quan hi ha sagnats, es poden veure mosques negres o fins i tot perdre la visió per complet. En els casos més greus pot existir dolor i pèrdua de visió de manera permanent.

Què podem fer per a evitar la malaltia?

Per a evitar l’aparició de la retinopatia és important mantenir un bon control de la diabetis, s’aconsella que l’hemoglobina glicosilada estigui per sota del 7%.

S’han de fer controls del fons d’ull de manera anual per a detectar els casos incipients i iniciar el tractament de manera precoç quan la retinopatia progressi.

Com es diagnostica?

El diagnòstic inicial es realitza valorant el fons d’ull amb la pupil·la dilatada.

Disposem d’altres proves com la retinografia per a poder comparar l’evolució de la malaltia, la OCT que ens ajuda a detectar i quantificar l’edema macular i la angiografia fluorescència  per a detectar els neovassos i la isquèmia.

Té tractament?

Existeixen múltiples tractaments, injeccions amb fàrmacs antiinflamatoris o corticoides, làser o cirurgia en els casos més greus.

Cada cas ha de ser avaluat per un especialista i aplicat de forma personalitzada a cada pacient.

Despreniment de Retina

,

Article de la Dra. Miriam Carbajal

La retina és la membrana que recobreix l’ull per dins i és la responsable de captar la llum i les imatges per a transmetre-les al cervell i poder processar-les.

Què és el despreniment de retina?

És la separació de la retina de les seves capes de suport, l’epiteli pigmentat de la retina, acumulant-se líquid entre  ells. En  desprendre’s la retina s’impedeix el correcte funcionament i nutrició de la mateixa  podent causar un mal irreversible.

Per què es produeix?

Habitualment el despreniment de retina és causat per esquinçaments o forats en la part més perifèrica d’aquesta.  Els esquinçaments solen ser causats per tracció del gel vitri que emplena l’ull i que de manera natural està adherit a la retina.

Amb el pas dels anys aquest gel té tendència a separar-se de la retina de manera espontània causant a vegades aquests forats o esquinçaments.

Existeixen altres causes de despreniment de retina com els traumatismes, la retinopatia diabètica, els tumors…

Quins símptomes produeix?

En moltes ocasions en els estadis inicials els pacients noten centellejos i mosques volants. En casos més avançats pot notar-se visió d’una cortina negra, visió deformada o pèrdua de visió.

Com es tracta?

Existeixen diverses tècniques per a tractar el despreniment de retina, les més usades són la cirurgia escleral i la vitrectomia o la combinació de les dues. En la cirurgia escleral s’usen implants de silicona que es cusen externament a l’ull per a afavorir l’adhesió de la retina. En la vitrectomia s’elimina el gel vitri de l’ull que és el responsable de la formació dels forats, es drena el líquid que ha aparegut sota la retina i se substitueix el vitri per gas o l’oli de silicona per a evitar que el despreniment es torni a produir fins que els forats estan completament cicatritzats.

En totes dues tècniques cal aplicar làser o fred en els trencaments per a aconseguir segellar-les.

Com és el post-operatori?

En tots els casos caldrà realitzar repòs durant mínim entre una i dues setmanes.  Si es substitueix el vitri per gas o l’oli de silicona el pacient ha de realitzar repòs posicionant el cap cap al sòl entre 3 i 15 dies segons el material utilitzat. Els gasos poden durar entre una setmana i mes i mig reabsorbint-se per si sols, l’oli de silicona s’ha d’extreure uns mesos després de la intervenció. Cada material i cada tècnica és triada en funció de la mena de despreniment.

Pronòstic.

En  els casos amb bona visió pre-operatòria  (aquells en els quals la zona central de la retina no està
despresa) el pronòstic visual es bo. En aquells amb mala visió prèvia és molt variable, el principal factor
és sempre el temps d’evolució del propi despreniment.

En la majoria de casos (95%) el despreniment es pot curar amb una sola intervenció, en alguns casos
complicats pot ser necessària més d’una cirurgia.

Làser glaucoma

,

Article de la Dra. Diana Mora

TRABECULOPLASTIA LÀSER

En alguns pacients que pateixen glaucoma d’angle obert s’utilitza el làser com una alternativa per a disminuir la pressió intraocular (PIO) quan el tractament amb gotes és insuficient o no responen
adequadament, o abans de decidir operar. La trabeculoplastia amb làser és una alternativa terapèutica
segura i eficaç en aquests pacients i en alguns casos de glaucoma secundari d’angle obert.  Aquesta
tècnica millora el drenatge de la malla trabècular i disminueix al seu torn la pressió intraocular.

Existeixen dos tipus de trabeculoplastia:

(i) amb làser d’argó, l’efecte del qual hipotensor se sustenta en la modificació de l’estructura de la trabècula (reixeta per on filtra l’humor aquós). Redueix la PIO fins un 25% i és eficaç en prop del 75% dels pacients.

(ii) selectiva, amb làser neodimi yag (Nd:YAG) que actua específicament en les cèl·lules pigmentades de la trabècula a potències baixes d’energia. S’han observat reduccions de la PIO del 20-25% en els pacients amb una taxa d’èxit continuada de fins al 75% als 2.5 anys.

Aquest procediment es realitza en la mateixa consulta sota anestèsia tòpica, amb l’ajuda d’una lent de contacte amb mirall que s’acobla a l’ull i enfoca el raig del làser en l’estructura específica de l’angle de la càmera anterior a tractar. Les molèsties després de l’anestèsia solen ser mínimes i es requereix de tractament antiinflamatori tòpic els dies següents a la intervenció.

IRIDOTOMIA PERIFÈRICA

La iridotomia perifèrica amb làser Nd:YAG està indicada en els pacients amb angle camerular (format
per la còrnia i l’iris en la seva part perifèrica) estret i en les formes primàries i secundàries de glaucoma
d’angle estret. Consisteix a realitzar un orifici petit en la porció perifèrica de l’iris per a facilitar el pas de l’humor aquós a l’interior de l’ull des de la càmera posterior cap a la càmera anterior de l’ull i així augmentar l’amplitud de l’angle camerular . Amb això es busca: (I) facilitar el drenatge de l’humor aquós i (II) evitar un bloqueig pupil·lar que pugui desencadenar una hipertensió ocular aguda secundària (el que
popularment és mal anomenat glaucoma agut) que pot comportar un mal irreversible del nervi òptic i/o la
transformació en un glaucoma crònic d’angle estret de difícil tractament.

Aquest procediment es realitza en la mateixa consulta sota anestèsia tòpica, amb l’ajuda d’una lent de contacte amb mirall que s’acobla a l’ull i enfoca el raig del làser en l’àrea de l’iris a tractar.  Les molèsties després de l’anestèsia solen ser mínimes i es requereix de tractament antiinflamatori tòpic els dies
següents a la intervenció.

CICLOFOTOCOAGULACIÓ

Consisteix en la destrucció del cos ciliar mitjançant la coagulació del teixit impactat pel raig làser, la qual cosa produeix una disminució de la producció d’humor aquós i la seva vegada la disminució de la PIO. Es realitza amb anestèsia retro bulbar en quiròfan.  És una tècnica alternativa a la cirurgia filtrant que sol utilitzar-se en situacions molt determinades.

Què és la cataracta?

,

Article del Dr. Joel Suárez

Què és la cataracta?

Dins de l’ull tenim una lent natural que permet el pas de llum i facilita l’enfocament de les imatges en la retina, aquesta lent es diu cristal·lí.
Doncs bé, la opacificació o pèrdua de transparència normal del cristal·lí és el que anomenem Cataracta.

A què és deguda la cataracta?

La majoria de les cataractes estan relacionades amb l’envelliment, encara que no sempre. Malalties sistèmiques com la diabetis, traumatismes, radiacions o fàrmacs com els corticoides també poden precipitar l’aparició d’una cataracta.

Quins símptomes dona la cataracta?

Els símptomes fonamentals de la Cataracta són la visió borrosa o la disminució de visió, però altres símptomes com la pèrdua de nitidesa dels colors, visió doble o desenfocada i la dificultat per a conduir, la lectura o veure la tele poden estar presents en major o menor grau.

Quin tractament té?

Avui dia l’únic tractament disponible és la cirurgia.

En què consisteix la cirurgia?

La cirurgia de cataracta ha evolucionat molt en els últims temps, com a norma general consisteix en l’extracció de cristal·lí opacificat i en la col·locació d’una lent intraocular amb una petita incisió i de manera ambulatòria, podent el pacient marxar a casa el mateix dia.

D’altra banda l’aparició de les noves lents intraoculars permet reduir la dependència en la majoria dels pacients.

Avui dia aquesta mateixa tècnica és la més utilitzada en aquells pacients que fins i tot sense cataracta  però amb vista cansada i altres defectes refractius, com la hipermetropia o la miopia desitgen evitar o reduir l’ús d’ulleres però que per edat o per les característiques oculars no poden beneficiar-se  d’una
cirurgia amb làser.

Glaucoma, la ceguesa silenciosa

,

Article de la Dra. Núria Mendieta

Què és el glaucoma?

El glaucoma és una malaltia ocular en la qual es produeix dany sobre el nervi òptic que comporta una reducció progressiva del camp de visió. De no ser tractada, pot conduir una ceguesa irreversible.

A quin fet és degut?

La majoria de les vegades està relacionat amb una pressió intraocular elevada, encara que també hi ha casos amb pressió intraocular normal i relacionats amb altres factors, com alteracions vasculars.

Quins  són els símptomes?

El glaucoma és una malaltia asimptomàtica tret que ens trobem davant fases molt avançades de la malaltia. Típicament comença afectant el camp visual més perifèric i de manera molt progressiva, per la
qual cosa passa desapercebuda. Per aquest motiu se la coneix com la ceguesa silenciosa.

És freqüent?

Es tracta de la primera causa de ceguesa irreversible segons l’OMS. Hi ha més de 60 milions d’afectats a tot el món i es calcula que hi ha un 50% més de malalts fins i tot sense diagnosticar. Els principals
factors de risc són l’edat, raça negra, miopia i tenir familiars amb glaucoma.

Té cura?

Desafortunadament actualment només disposem de mitjans per a alentir  la seva progressió, però no hi ha manera de recuperar el mal ja ocasionat. Per això serà fonamental un diagnòstic i tractament precoç.  S’aconsella visitar a l’oftalmòleg per a una revisió completa una vegada a l’any, especialment si existeixen antecedents de glaucoma en la família.

Com es detecta?

Per a la seva detecció serà fonamental la presa de la pressió intraocular i l’avaluació de l’estat del nervi òptic a través d’un fons d’ull.  Per a detectar pèrdues del camp visual realitzem una campimetria. A més, actualment disposem de tecnologia per a quantificar el dany anatòmic del nervi, mitjançant una tomografia de coherència òptica.

Com es tracta?

Disposem de tractament mèdic (la majoria en forma de col·liri), làser i quirúrgic. Tots ells amb l’objectiu de disminuir la pressió intraocular i alentir així la progressió de la malaltia.